Joan Manuel Serrat: Ara que tinc 20 anys

Lletra i Música de J.M. Serrat


Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys,
avui que el cor se m'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir.
Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu,
per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

Joan Manuel Serrat: cançó de matinada

Ens ho ha de dir la veu tremolosa

y trista d'un campanar.

Un cop de llum i el crit de d'una garsa

que ha despertat amb fam i busca

per entre blats i civades

qualsevol cosa per omplir el pap.

O potser el gall

que dins la cort canta.

La nit és morta, i ja es fa clar,

la nit és morta, i ja es fa clar.

Mentre jo canto, de matinada,

la vila és adormida encara.

S'han despertat mullades les fulles

del camp d'alfals veí.

S'espolsen l'aigua de la rosada

mentre que arriba la matinada

i el sol que les escalfi

fins que les talli d'un cop de falç.

Alcen la testa

mullada i fresca.

Per a caure a terra massa temps hi ha,

per a caure a terra massa temps hi ha.

Dintre la vila ja plora un nen

i pels afores corren els bens.

I amb el sarró i la bóta a l'esquena,

i amb un bastó a la mà,

se'n va el pastor i el seu gos d'atura,

se'n van cap unes altres pastures.

Trencant rius i cabanyes

a les montanyes volen tornar.

Surt amb l'aurora,

cal sortit d'hora:

el camí que han de fer és molt llarg.

el camí que han de fer és molt llarg.

Cap a vila ja ve el pagès,

la bossa buida i el carro ple

de roig tomàquet i de verdures

collides del seu hort.

La mula sua i el carro crida

i l'home tanca els ulls i somnia

mentre el sol es lleva

d'un llit d'alzines, enlluernant

a les velletes

que, pansidetes,

cap a l'església van caminant,

cap a l'església van caminant.

I ara jo canto de matinada,

la vila és adormida encara.

I ara jo canto de matinada,

la vila és adormida encara.

Joan Manuel Serrat: paraules d'amor

Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremaven
només paraules d'amor...

Paraules d'amor
senzilles i tendres.
No en sabíem més,
teníem quinze anys.
No havíem tingut
massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem
del son dels infants.

En teníem prou
amb tres frases fetes
que havíem après
d'antics comediants.

D'històries d'amor,
somnis de poetes,
no en sabíem més,
teníem quinze anys...

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor...

Paraules d'amor
senzilles i tendres.
No en sabíem més,
teníem quinze anys.
No havíem tingut
massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem
del son dels infants.

En teníem prou
amb tres frases fetes
que havíem après
d'antics comediants.

D'històries d'amor,
somnis de poetes,
no en sabíem més,
teníem quinze anys...

Joan Manuel Serrat-Mediterráneo

Mediterráneo

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa
y escondido tras las cañas
duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por dondequiera que vaya,

y amontonado en tu arena
tengo amor, juegos y penas.
Yo, que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto enterno
que han vertido en ti cien pueblos
de Algeciras a Estambul
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.

A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.

A tus atardeceres rojos
se acostubraron mis ojos
como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...

Qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo.

Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea
te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea

que se añora y se quiere
que se conoce y se teme.

Ay, si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.

Y a mi enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...

En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...

Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo.

Maria del Mar Bonet abril

http://www.youtube.com/watch?v=pBUUz35MCm8&feature=related

Lamma-bada, Maria del Mar Bonet

Lamma-bada
(Albert García - Tradicional de l'Orient Mitjà)

Amat, amat que espero cada jorn
l'amor per tu esdevé malaltia:
absent de tu, jo sóc malalt d'enyor;
i un jorn amb tu m'obre més la ferida.

Malalt, malalt de cos i d'esperit.
Un mal plaent, només d'amor nodrit.
Quan més esper, més amat i servit.
Quan més remei, més poc em puc guarir.

L'amic em veu perdut d'enteniment
i em diu: "Per què poseu la nit al dia,
per què moriu d'amor tan resplendent?"
"Perquè abans sense l'amor vivia"

Només l'Amor, uneix follia i seny.
nodreix el mal amb mal de més voler.
Presó i ermàs dels aimadors pendents,
miratge estrany el buit que els protegeix.

Terra secreta, Maria del Mar Bonet

Desde Algeciras a Estambul. Si hirvieras en una probeta toda el agua del Mediterráneo hasta evaporarla por completo y dejaras cristalizar sus sales, ese cristal, el más bello, el más profundo, el más concentrado, ese cristal, ese, sería Maria del Mar Bonet.