sábado, 23 de agosto de 2008
viernes, 15 de agosto de 2008
viernes, 1 de agosto de 2008
Joan Manuel Serrat: temps era temps
Temps era temps
(Joan Manuel Serrat)
Temps era temps
que vam sortir de l'ou
amb l'or a Moscú,
la pau al coll,
la flota al moll
i la llengua al cul,
amb els símbols arraconats,
l'aigua a la font,
les restriccions
i l'home del sac.
Temps era temps
que més que bons o dolents
eren els meus i han estat els únics.
Temps d'estraperlo i tramvies,
farinetes per sopar
i comuna i galliner a la galeria.
Temps d'"Una, Grande y Libre",
"Metro Goldwyn Mayer",
"Lo toma o lo deja",
"Gomas y lavajes"
Quintero, León i Quiroga;
Panellets i penellons;
Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.
Temps era temps
que d'hora i malament
ho vam saber tot:
qui eren els reis,
d'on vénen els nens
i què menja el llop.
Tot barrejat amb el Palé,
i la Formación del
Espíritu Nacional
i els primers divendres de mes.
Senyora Francis, m'entén?
amb aquests coneixements,
què es podia esperar de nosaltres?
Si encara no saben, senyora,
què serem quan siguem grans
els fills d'un temps,
els fills d'un país orfe.
jueves, 31 de julio de 2008
Joan Manuel Serrat: quasi una dona
Quasi una dona
(Joan Manuel Serrat)
Té els cabells llargs i nets color blat madur
i la olor del pa blanc quan surt del forn.
I té els ulls blaus,
la pell suau
i el pit dur.
Encara du mitjons...
Encara du mitjons...
És quasi una dona,
que em mira quasi com una dona,
m'escolta quasi com una dona,
i vibra quasi com una dona,
com una dona que et vol
com a ningú
i al dematí obre els seus ulls amb tu.
Com un calidoscopi de cristalls menuts
canvia de dibuix i de color,
si al bressol
lluu el sol
o ha plogut.
I omple el meu món de flors...
I omple el meu món de flors...
És quasi una dona,
m'enreda quasi com una dona,
em busca quasi com una dona,
i juga quasi com una dona,
com una dona que et vol
com a ningú
i al dematí obre els seus ulls amb tu.
M'agrada acariciar-la, perquè em neteja el cor.
Vull ser mestre d'amor com en Salvat.
I als meus genolls,
dormir el seu coll
prim i fort.
Tant se val si és pecat...
Tant se val si és pecat...
És quasi una dona,
somnia quasi com una dona,
estima quasi com una dona,
tremola quasi com una dona,
com una dona que et vol
com a ningú
i al dematí obre els seus ulls amb tu.
Joan Manuel Serrat: els vells amants
Lletra i Música de J.M. Serrat
Els seus cabells el temps ha tornat blancs.
Les seves mans, nervioses i arrugades.
Els seus cabells el temps ha tornat blancs i un xic més trista la seva mirada. S'estimen com jo voldria ser estimat (si els costums que segueixo ho permeten), s'estimen com jo voldria ser estimat quan la esperança comenci a estar seca.
I s'agafen les mans els vells amants.
I recorden, com ahir,
les flors que van collir.
I s'agafen les mans els vells amants.
Es miren i ho saben tot,
no els cal dir res, cap mot.
On els vells viuen es va aturar el temps amb el retrat que a la pared penja.
On els vells viuen es va aturar el temps després que es varem casar aquell diumenge.
La ràdio antiga i el rellotge gran
i el cobretaula carregat de randes.
La ràdio antiga i el rellotge gran
que encara sona d'hora en hora amb mandra.
I s'agafen les mans els vells amants.
I es bressolen cada nit com dos infants petits.
I s'agafen les mans els vells amants.
I es pregunten: «Estàs bé? Avui no et fa mal res...?»
I pels carrers s'han perdut els amants.
No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s'han perdut els amants amb una flor i la seva tendressa...
Els seus cabells el temps ha tornat blancs.
Les seves mans, nervioses i arrugades.
Els seus cabells el temps ha tornat blancs i un xic més trista la seva mirada. S'estimen com jo voldria ser estimat (si els costums que segueixo ho permeten), s'estimen com jo voldria ser estimat quan la esperança comenci a estar seca.
I s'agafen les mans els vells amants.
I recorden, com ahir,
les flors que van collir.
I s'agafen les mans els vells amants.
Es miren i ho saben tot,
no els cal dir res, cap mot.
On els vells viuen es va aturar el temps amb el retrat que a la pared penja.
On els vells viuen es va aturar el temps després que es varem casar aquell diumenge.
La ràdio antiga i el rellotge gran
i el cobretaula carregat de randes.
La ràdio antiga i el rellotge gran
que encara sona d'hora en hora amb mandra.
I s'agafen les mans els vells amants.
I es bressolen cada nit com dos infants petits.
I s'agafen les mans els vells amants.
I es pregunten: «Estàs bé? Avui no et fa mal res...?»
I pels carrers s'han perdut els amants.
No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s'han perdut els amants amb una flor i la seva tendressa...
Joan Manuel Serrat: Ara que tinc 20 anys
Lletra i Música de J.M. Serrat
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys,
avui que el cor se m'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir.
Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu,
per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
Joan Manuel Serrat: cançó de matinada
Ens ho ha de dir la veu tremolosa
y trista d'un campanar.
Un cop de llum i el crit de d'una garsa
que ha despertat amb fam i busca
per entre blats i civades
qualsevol cosa per omplir el pap.
O potser el gall
que dins la cort canta.
La nit és morta, i ja es fa clar,
la nit és morta, i ja es fa clar.
Mentre jo canto, de matinada,
la vila és adormida encara.
S'han despertat mullades les fulles
del camp d'alfals veí.
S'espolsen l'aigua de la rosada
mentre que arriba la matinada
i el sol que les escalfi
fins que les talli d'un cop de falç.
Alcen la testa
mullada i fresca.
Per a caure a terra massa temps hi ha,
per a caure a terra massa temps hi ha.
Dintre la vila ja plora un nen
i pels afores corren els bens.
I amb el sarró i la bóta a l'esquena,
i amb un bastó a la mà,
se'n va el pastor i el seu gos d'atura,
se'n van cap unes altres pastures.
Trencant rius i cabanyes
a les montanyes volen tornar.
Surt amb l'aurora,
cal sortit d'hora:
el camí que han de fer és molt llarg.
el camí que han de fer és molt llarg.
Cap a vila ja ve el pagès,
la bossa buida i el carro ple
de roig tomàquet i de verdures
collides del seu hort.
La mula sua i el carro crida
i l'home tanca els ulls i somnia
mentre el sol es lleva
d'un llit d'alzines, enlluernant
a les velletes
que, pansidetes,
cap a l'església van caminant,
cap a l'església van caminant.
I ara jo canto de matinada,
la vila és adormida encara.
I ara jo canto de matinada,
la vila és adormida encara.
Joan Manuel Serrat: paraules d'amor
Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremaven
només paraules d'amor...
Paraules d'amor
senzilles i tendres.
No en sabíem més,
teníem quinze anys.
No havíem tingut
massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem
del son dels infants.
En teníem prou
amb tres frases fetes
que havíem après
d'antics comediants.
D'històries d'amor,
somnis de poetes,
no en sabíem més,
teníem quinze anys...
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor...
Paraules d'amor
senzilles i tendres.
No en sabíem més,
teníem quinze anys.
No havíem tingut
massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem
del son dels infants.
En teníem prou
amb tres frases fetes
que havíem après
d'antics comediants.
D'històries d'amor,
somnis de poetes,
no en sabíem més,
teníem quinze anys...
miércoles, 30 de julio de 2008
Joan Manuel Serrat-Mediterráneo
Mediterráneo
Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa
y escondido tras las cañas
duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por dondequiera que vaya,
y amontonado en tu arena
tengo amor, juegos y penas.
Yo, que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto enterno
que han vertido en ti cien pueblos
de Algeciras a Estambul
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.
A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.
A tus atardeceres rojos
se acostubraron mis ojos
como el recodo al camino...
Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...
Qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo.
Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea
te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y se quiere
que se conoce y se teme.
Ay, si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mi enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo.
martes, 29 de julio de 2008
Lamma-bada, Maria del Mar Bonet
Lamma-bada
(Albert García - Tradicional de l'Orient Mitjà)
Amat, amat que espero cada jorn
l'amor per tu esdevé malaltia:
absent de tu, jo sóc malalt d'enyor;
i un jorn amb tu m'obre més la ferida.
Malalt, malalt de cos i d'esperit.
Un mal plaent, només d'amor nodrit.
Quan més esper, més amat i servit.
Quan més remei, més poc em puc guarir.
L'amic em veu perdut d'enteniment
i em diu: "Per què poseu la nit al dia,
per què moriu d'amor tan resplendent?"
"Perquè abans sense l'amor vivia"
Només l'Amor, uneix follia i seny.
nodreix el mal amb mal de més voler.
Presó i ermàs dels aimadors pendents,
miratge estrany el buit que els protegeix.
Terra secreta, Maria del Mar Bonet
Desde Algeciras a Estambul. Si hirvieras en una probeta toda el agua del Mediterráneo hasta evaporarla por completo y dejaras cristalizar sus sales, ese cristal, el más bello, el más profundo, el más concentrado, ese cristal, ese, sería Maria del Mar Bonet.
La mort de Na Margalida, Maria del Mar Bonet i M.Poveda
(Popular mallorquina)
L'amo de Bàlitx m'envia
missatges i jornalers,
sa madona i los demés,
tota la gent que hi havia.
Voleu escriure un paper
sa mort de Na Margalida,
que si greu no vos sabia
començaria es procés.
Dia setze de gener
dins can Tropell m'encontrava.
En Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.
Va dir si alterat estava.
Jo li vaig dir: -No res sé.
De s'al·lota me dugué
que ella morta s'encontrava.
Jo corria i no veia,
i a ca seva vaig anar.
Com mentre obrí sa porta
sa mare ja em va abraçar.
I ella em va dir: -Sebastià
Na Margalida ja és morta.-
Oh punyalada més forta
no la rep cap cristià!
I a veure-la vull jo anar
que es mirar-la m'aconhorta.
Partiguèrem en sa nit
i sa tristor mos matava
i cada instant mos faltava
sa força i s'esperit.
No n'estic empegueït,
de contar lo que em passava.
I a vore-la morta anava
i amb so cor ben entristit.
Quan dins Sóller vaig entrar
me digueren de seguida:
-Per veure Na Margalida
hauràs d'anar en es fossar.
Molt prompte vaig descobrir
es parets d'aquell local.
-Oh cementiri dogal!
vaig davallar i vaig dir.
I aquí s'ha de consumir
sa meva amor principal.
I sa vida de res val
en aquest món assistir.
Com mentres obrí la porta
t'hi vaig veure, Margalida.
Freda, morta, sense vida
jo no sé lo que em passà,
sa meva vista tornà
tota d'aigo consumida.
Com va venir en el cas
que l'haguérem d'enterrar.
Dins sa fossa vaig entrar
i es baül vaig ben tapar,
perquè terra no hi entràs.
Quan la vàrem haver enterrada
jo i aquell germanet seu,
vaig dir: Margalida amada,
jo per tu pregaré a Déu.
I a dins es pensament meu,
sempre et tendré retratada.
Adiós Margalideta,
Margalideta adiós.
Déu del Cel qui és piadós
allà et tendrà Margalida.
I jo en acabar sa vida
que mos hi vegem tots dos.
Per lo promte i lluny que era,
i és que molta gent la plany.
En Sebastià Company
Na Margalida Servera.
Guernica
Picasso's Guernica in 3D - by Lena Gieseke
by maloubrujita
El Guernica de Picasso en 3D de Lena Gieseke
Una bella interpretación en 3D de la conocida obra de Picasso de la artista alemana Lena Gieseke que aporta la sensación de “entrar dentro de un cuadro” con una reproducción minuciosa de esta obra y movimientos de cámara desplazándose dentro de El Guernica
Se trata del trabajo experimental realizado en la Universidad de Georgia que añade otra visión de esta obra. La propia autora se plantea una serie de preguntas que ha publicado en su website:
"Mi primera idea del proyecto era provocar la contemplación de la obra de Picasso.
¿Es mi modelo una reconstrucción verdadera de la pintura del Picasso, o es simplemente una re-visualización “dura”?
¿Es aún el arte de Picasso o, a través de su visualización en tercera dimensión, se ha convertido en algo totalmente diferente?
No es mi papel contestar a esas preguntas para determinar el lazo entre mi reproducción tridimensional y la pintura original.
Es una pregunta que quizá dejo en las manos de las críticas"
La múscica del vídeo es la Nana de Manuel de Falla, interpretadas por Christopher Johns y Matthew Anderson.
Lena Gieseke finalizó su licenciatura en Computer Graphics en la Universidad de Koblenz, Alemania en 2004.
Es una extraordinària experiència. No sé com no se li havia acudit a ningú fins ara.
.
lunes, 28 de julio de 2008
domingo, 27 de julio de 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
