Joan Manuel Serrat: cançó de matinada

Ens ho ha de dir la veu tremolosa

y trista d'un campanar.

Un cop de llum i el crit de d'una garsa

que ha despertat amb fam i busca

per entre blats i civades

qualsevol cosa per omplir el pap.

O potser el gall

que dins la cort canta.

La nit és morta, i ja es fa clar,

la nit és morta, i ja es fa clar.

Mentre jo canto, de matinada,

la vila és adormida encara.

S'han despertat mullades les fulles

del camp d'alfals veí.

S'espolsen l'aigua de la rosada

mentre que arriba la matinada

i el sol que les escalfi

fins que les talli d'un cop de falç.

Alcen la testa

mullada i fresca.

Per a caure a terra massa temps hi ha,

per a caure a terra massa temps hi ha.

Dintre la vila ja plora un nen

i pels afores corren els bens.

I amb el sarró i la bóta a l'esquena,

i amb un bastó a la mà,

se'n va el pastor i el seu gos d'atura,

se'n van cap unes altres pastures.

Trencant rius i cabanyes

a les montanyes volen tornar.

Surt amb l'aurora,

cal sortit d'hora:

el camí que han de fer és molt llarg.

el camí que han de fer és molt llarg.

Cap a vila ja ve el pagès,

la bossa buida i el carro ple

de roig tomàquet i de verdures

collides del seu hort.

La mula sua i el carro crida

i l'home tanca els ulls i somnia

mentre el sol es lleva

d'un llit d'alzines, enlluernant

a les velletes

que, pansidetes,

cap a l'església van caminant,

cap a l'església van caminant.

I ara jo canto de matinada,

la vila és adormida encara.

I ara jo canto de matinada,

la vila és adormida encara.